Que l’estelada no ens impedeixi veure Catalunya

El 25 de novembre tindran lloc les eleccions (anticipades) al Parlament de Catalunya. El President Mas ha “matat”, en menys de dos anys, la legislatura que havia de ser la del “Govern dels millors”, la del pacte fiscal, la que tenia com a objectiu de país la reducció de l'atur a la meitat; la legislatura que, en definitiva, arreglaria la “destrossa” que havien fet els Governs d’esquerres dels dos Tripartits i que tornaria a posar les coses al seu lloc. Catalunya tornaria a ser un país d’ordre.

Però aquest somni on Catalunya tornava a ser un país amb arcs de Sant Martí permanents no s’ha fet realitat. Tot al contrari. Des de la Generalitat de Catalunya Convergència i Unió, amb la voluntariosa complicitat del Partit Popular, ha retallat, serrat i escapçat tot el que tenien a l’abast de les seves urpes neoliberals. Menys de dos anys de govern han estat suficients per desmantellar, peça a peça, l’estat del benestar: sanitat (pública), educació (pública) i serveis socials són dels àmbits que més han patit la tisora convergent. CiU i PP s’han dedicat a dinamitar els pilars de l’estat del benestar aplicant una austeritat malaltissa amb l’objectiu de reduir el dèficit fins a uns límits exagerats. I tot això sense augmentar els ingressos aplicant una política fiscal progressiva (de veritat) i justa i eliminant l’impost de successions. Però com se sol dir, “no le pidamos peras al olmo”. CiU i PP coneixen a la perfecció el seu model (gens) social i l’estan aplicant a consciència.

No oblidem, tampoc, que quan el Partit Popular va accedir al poder al Govern de l’Estat espanyol, CiU va posar-se a disposició del President Mariano Rajoy que, com si fos el “Don Pelayo” de la Reconquesta, havia de tornar a posar Espanya al lloc que li pertoca al món. Rajoy no ha perdut el temps i ha anat per feina: amb Convergència i Unió en la majoria dels casos, el Partit Popular ha aplicat una sèrie de mesures i contrareformes ideològiques que han portat Espanya a la vora del precipici a nivell econòmic i social. Educació, sanitat, drets de les dones i drets laborals, entre altres, han patit el cop de la destral rovellada i esmussada que branda Rajoy. Els bancs, però, forats negres que absorbien tot el que s’hi acostava, han sigut els primers en rebre injeccions de diners provinents del rescat (del rescat oficiós, encara ens falta patir el rescat oficial).

Malgrat tota aquesta sèrie d’injustes i catastròfiques mesures ideològiques, el debat sobre el model social, sobre l’esquerra i la dreta, no es troba en el centre del debat polític i ciutadà a Catalunya. Durant aquesta legislatura del Govern dels millors i les seves retallades també ha augmentat el desencís amb al relació Catalunya – Espanya actual i és evident que alguna cosa s’ha mogut. Es va moure el 10 de juliol de 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i el més proper 11 de setembre de 2012 amb dues multitudinàries manifestacions: la primera, contra un atac a un text validat pel poble i el Parlament de Catalunya; la segona, un clam massiu (innegable) per la independència de Catalunya. Hi ha una sèrie d’elements que pertanyen a l’àmbit català que han fet que el sentiment independentista vagi creixent. Per una banda els moviments que han mobilitzat els ciutadans i ciutadanes des del “carrer”, des de la “base”, com les consultes sobre la independència (on són, ara, per cert?) o la més recent Assemblea Nacional Catalana (que a vegades sembla tenir el full de ruta cap a la independència ben clar i a vegades semblen una marca blanca de CiU). Per l’altra banda, tenim els mitjans de comunicació privats (subvencionats) i els públics (TV3 o TVCiU) que han anat inflant la bombolla sobiranista, arribant a extrems esperpèntics com la retransmissió en directe de la manifestació de la Diada o de la concentració “espontània” a Plaça Sant Jaume per rebre el Molt Honorable President Artur Mas a la seva arribada de Madrid després de negociar el pacte fiscal amb Mariano Rajoy (abans de convocar eleccions, CiU ja tenia fet el seu primer acte de campanya i en directe per TV3, la seva). I en darrer lloc tenim Convergència i Unió, que sota el lideratge d’Artur Mas ha fet augmentar progressivament el grau del “conflicte” amb Espanya plantejant el pacte fiscal, que ha tingut un final molt més abrupte del que hauria volgut el President Mas. Perquè un gran numero de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ja en tenien (en tenen) prou, i el clam de la manifestació de l’Onze de setembre va ser a favor de la independència i no del pacte fiscal, com volia CiU.

Davant d’aquesta situació, Artur Mas ha fet el que sap fer millor com a bon convergent. En un moment en que CiU es queda sense el seu soci preferent al Parlament, el Partit Popular, i veient que centenars de milers de persones deien ben alt que volen una Catalunya independent, Artur Mas ha fugit cap endavant, ha convocat eleccions anticipades i ha enarborat la bandera. Ai, la bandera. Davant d’unes eleccions el debat principal de les quals estarà centrat en l’eix nacional, Artur Mas ha fet el que els nacionalismes saben fer molt bé, i és agafar la bandera per distreure l’atenció. CiU ja té una tradició “històrica” d’embolicar-se amb la bandera: ahir la senyera, avui l’estelada, i demà qui sap. Convergència i Unió, amb l’ajuda i complicitat de partits (independentistes o no) i dels mitjans, està hissant una enorme estelada que amaga les nefastes polítiques que ha aplicat el Govern de la dreta catalana, una gran bandera que tapa la situació real de Catalunya.

Com diu el refrany, a vegades “els arbres no et deixen veure el bosc”. I ara hem d’aconseguir que l’estelada no ens impedeixi veure la Catalunya real. Hem d’aconseguir que es parli de la Catalunya on hi ha gairebé un 25% d’atur, xifra que supera el 50% en el cas dels joves. De la Catalunya on 6 de cada 10 estudiants hem pagat la matrícula universitària un 50% més cara que el curs passat (Mas-Colell Productions). De la Catalunya on amb un 26,5% d'infants en situació de pobresa es suprimeixen les beques menjador, eliminant l’únic àpat calent i decent que molts nens i nenes feien al dia. Aquesta és la Catalunya real.