Syriza, Podemos, PASOK i PSOE

Per donar-li una mica de vida al meu blog, que està més mort que el PASOK, us deixo algunes reflexions sobre els resultats de les eleccions a Grècia, les comparacions Syriza-Podemos, i l’estat del PASOK i del PSOE:

And the winner is... Syriza!

Al llarg de la campanya estava clar que la coalició encapçalada per Alexis Tsipras guanyaria les eleccions; el dubte era si ho faria amb majoria absoluta o es veuria obligada a pactar. Syriza ha obtingut 149 escons, a dos de la majoria, resultats que l’han empès a buscar un soci de Govern. Finalment sembla que Syriza pactarà amb ANEL (“Grecs Independents”), partit de la dreta nacionalista amb el que, atenció!, Syriza té una postura més propera respecte el deute. Tenint en compte la importància d’aquest punt en el discurs de Syriza, sembla la única opció de Tsipras si realment vol tirar endavant el seu programa sobre el deute: les postures de Nova Democràcia i del Pasok a favor del memoràndum són prou conegudes; el KKE no pot veure ni en pintura a Syriza; d’Alba Daurada no cal ni parlar-ne; i To Potami, que ha entrat a la cambra grega per primera vegada, demana moderació i el compliment dels compromisos de Grècia amb el rescat. La rapidesa de les negociacions i del procés de formació de Govern a Grècia ha provocat que es passés de l’eufòria per la victòria de Syriza a una certa decepció o estupefacció pel pacte amb ANEL en qüestió d’hores. Abans de començar a criticar-los i acusar-los de traïdors (o de fer servir el pacte d'argument per justificar el suport d'ERC als pressupostos de CiU), haurem d’esperar a veure quines polítiques fa el nou Govern grec.

Alexis Tsipras (via The Guardian). 

Podemos = Syriza? No, però si.

Les mostres de suport i la vinculació entre ICV, EUiA, IU i Syriza han quedat eclipsades per les ganes que han posat els de Podemos (tant la seva gent com els mitjans de comunicació) en identificar Podemos amb Syriza. De fet, s’ha dit unes quantes vegades que Podemos és la Syriza espanyola, o viceversa: que Syriza és el Podemos grec (això últim no té sentit perquè Syriza va nèixer 10 anys abans que Podemos). En quins punts aquesta afirmació és certa i en quins no?

• Orígens, trajectòria i estructura: NO. Syriza era en un origen una coalició de partits (comunistes, socialdemòcrates, ecologistes, eurocomunistes) que van acabar integrant-se del tot per fer de Syriza un partit unitari. Aquesta formació va néixer l’any 2004, i per tant té 10 anys d’experiència; ha passat de no superar el 5% ni tenir més de 14 diputats a estar a 2 diputats de la majoria absoluta. Podemos, en canvi, sorgeix de la constatació de la necessitat de crear un partit polític per vehicular les demandes i la força de moviments socials com el 15M i poder saltar la barrera entre sistema polític i societat. Podemos només té un any de vida, encara s’està consolidant com a partit i només s’ha presentat a unes eleccions. El fet de ser en origen una coalició fa que Syriza hagi de jugar amb els equilibris entre uns i altres; no totes les parts pesen el mateix. En el cas de Podemos, en canvi, l’enfrontament és entre el sector d’Iglesias, que controla el partit, i diferents candidatures que han anat sorgint un cop Podemos ha eixamplat la seva base.

• Discursos i tàctica electoral: SI. On si podem trobar paral·lelismes entre Syriza i Podemos és en la modulació dels seus discursos i les tàctiques electorals. Syriza es proclama, tal i com diu el seu nom, d’esquerra radical al mateix temps que Podemos fuig de les etiquetes ideològiques tradicionals. Tot i així, la Syriza que ahir va guanyar les eleccions a Grècia no és la mateixa Syriza del 2012, ni la del 2004 (un exemple podria ser la moderació d'Alexis Tsipras pel que fa al discurs LGBT). De la mateixa manera que el Podemos d’avui no és el mateix que el de les eleccions europees. Per molt criticable que sigui no té cap misteri: han descobert que el gruix de votants està més escorat al centre i han modulat els seus discursos per poder pescar en aquest grup de votants.

Ara bé, la comparació Syriza-Podemos pot ser encertada si parlem del paper que estan fent a Grècia i a Espanya respectivament. Aquests dos partits fan el paper de força alternativa que després de la crisi, de les mesures d’austeritat acatades pels governs, i de la corrupció emergeixen com una alternativa possible per fer netejar el sistema, acabar amb el bipartidisme de sempre (però crear-ne un de nou) i fer polítiques “per la gent”. De tota manera, assimilar Espanya a Grècia i intentar trobar un homòleg català a tots els partits grecs em sembla exagerat.

La tragèdia del PASOK i el “sainete” del PSOE

Us sona la part de L’Odissea en la que Penèlope diu als seus pretendents que quan acabi de teixir un sudari escollirà el seu proper espòs (per substituir Odisseu, embarcat en un llarg viatge)? Durant el dia teixeix però quan arriba la nit desfà allò que ha fet durant el dia per guanyar temps. La socialdemocràcia fa una cosa similar: sense els líders històrics i, sobretot, amb un projecte ideològic esgotat i obsolet, diu que es re-inventarà, que definirà un nou projecte i tirarà endavant però al dia següent no s'ha mogut un centímetre. I a sobre ha cedit a les polítiques d'austeritat i ha pactat amb la dreta. 

Seguint amb el context hel·ènic que acompanya tot aquest post, segurament un dels casos més paradigmàtics de la crisi de la socialdemocràcia europea és el del PASOK. Aquest partit porta anys sent el gran perdedor de tota contesa electoral a Grècia: ha batut els seus propis records i els seus líders han descobert que poden seguir caient fins a xocar amb el terra. És l’exemple del que NO han de fer els partits socialdemòcrates.

Si el PASOK ens ofereix una tragèdia grega el PSOE ens ha ofert durant aquests dies un “sainete” (de la RAE: "pieza dramática jocosa en un acto, de carácter popular, que se representaba como intermedio de una función o al final"). Aquests dies hem assistit al lamentable espectacle dels barons que van donar suport a Sánchez movent-li la cadira per posar-hi a Susana Díaz perquè és la SEVA millor opció. Sense entrar en detalls (que ja tindrem temps de veure com evoluciona tot l’assumpte) cal destacar la incoherència de Zapatero (recordeu quan va donar suport a Carme Chacón o quan animava a Eduardo Madina a presentar-se?), la impertinència de José Bono (que calli d’una vegada) i l’estupidesa i el risc d’aquesta operació, de ser certa: una cosa és que hi hagi gent que pugui pensar que Pedro Sánchez no és un bon líder, que no té discurs, etc; una altra cosa ben diferent és que confirmis als teus votants que el secretari general escollit via primàries és un inútil perquè el mateix partit li talla el cap.

Penèlope podria haver engegat a la merda a Odisseu (per què mantenir-se fidel a un tio que marxa a fer viatges de 10 anys?) i escollir un nou marit d’entre els pretendents; la socialdemocràcia hauria de deixar de pensar en els anys daurats, reconéixer els errors comesos (i fer neteja, si cal) i dissenyar un nou projecte original. Si no, desitjarà haver tingut una caiguda ràpida i fulgurant com la del PASOK.